CAT
CAS
Ho hem tornat a fer. Visca la mare que ens va parir i a tu que t’estàs llegint la crònica que sàpiguis que el que l’escriu no pensa posar res de res del partit perquè les emocions se li han apoderat dels dits i allò que pica a l’ordinador només son una espècie de percussió alegre de la situació que viu ara mateix. I aleshores la crònica? Doncs la crònica no és senzilla de fer perquè al final la vida son dos dies i no pot ser que el que fa aquestes coses no pugui marxar i hagi d’estar davant del teclat mitja hora per explicar-te un partit que molt, molt ja no t’interessa perquè en el fons aquí el que compte és l’eufòria i el desparrame per haver pujat a l’ACB. Dit això, si has tingut la valentia de llegir fins aquí visca (també) la mare que et va parir a tu. El fet d’estar llegint aquesta peça de literatura postcampional ens col·loca en un eix de complicitat fIlosòfica que farà que ens trobem sempre sigui quina sigui la dimensió existencial en la que el destí ens faci coincidir. També has de tenir present que a l’autor de la crònica , quan tenia 3 anys, se li va caure una televisió molt grossa a sobre (per espant de la seva àvia Paca) i va rebre un fort cop al cap que possiblement hagi finalitzat per restar moltes capacitats i sobretot enteniment i criteri. Res, que si vols una crònica del partit aquí no la trobaràs. I com deia Joaquin Sabina, emociones fuertes buscadlas en otra canción.
Per cert, ho hem tornat a fer. Visca la mare que ens va parir. Visca la mare que et va parir.
