CAT
CAS
Només queda un supervivent al club d’aquella Copa del 1995. El doctor Jordi Verdaguer, una constant de l’entitat des de fa més de 30 anys. Va ingressar al BCA l’any 1985 quan jugava a la segona divisió espanyola i aquell metge de cabells llargs, recent llicenciat a Montpeller, vinculava el seu nom a una entitat que encara compta amb els seus serveis 3 dècades després.
Jordi Verdaguer ha viscut de tot al club. Ascensos, descensos, esclats de joia i drames profunds. Un bon exemple seria aquell fantàstic projecte ACB dels 90. L’any 95, el doctor Verdaguer va lamentar a la banqueta com un triple d’Alberto Herreros, que jugava a Estudiantes, deixava fora de les semifinals el Festina Andorra. Ara, 22 anys després, diumenge passat celebrava la classificació del MoraBanc Andorra per la Copa del Rei de Vitòria.
Ha conegut i tractat centenars de jugadors. Professionals i amateurs. I sempre, des del primer dia, ha mostrat un gran compromís amb la institució. Només cal veure com viu a dia d’avui un partit a la banqueta.
Passant revista a 30 anys “és difícil eh ?“, Verdaguer no té inconvenient en assenyalar Peñarroya com “el millor entrenador que hem tingut”, a Josep Maria ‘Matraco’ Margall “com un dels jugadors que em va marcar pel seu carisma”, a Perico Pràxedes “pel seu caràcter guanyador” i al fisioterapeuta dels anys 90 Quico Pascual, que va morir fa uns anys, com “a un amic del que vaig sentir molt la seva pèrdua”.
Jordi Verdaguer admet divertit que els jugadors “m’han arribat a demanar coses molt estranyes, el que més Ray Smith” i fa un anunci/advertència “si seguim creixent al club el problema el podem tenir d’aquí a poc si ens classifiquem per jugar competició europea, això no és fàcil de gestionar per un club de la nostra dimensió”. Fer-lo triar un moment concret després de tant temps és posar-lo en un compromís, “l’ascens del 1992 a l’ACB el vaig viure des de darrera perquè a la banqueta hi havia el Quico Pascual i va ser un moment extraordinari però si he de triar un de sol, tot i que no va ser amb el club, recordo la medalla d’or per la selecció andorrana als jocs dels petits estats de Xipre 89”. El doctor no se n’amaga que en moltes ocasions, més enllà de receptes o diagnòstics “el que més m’ha tocat fer és escoltar els jugadors i xerrar amb ells”
