CAT
CAS
Diumenge homenatgem un dels equips més importants de la història del club, el de la temporada 1985/86, “el primer potser que ens va fer somiar en color” en paraules del president del club, Gorka Aixàs, en la roda de premsa de presentació del partit que ha tingut lloc aquest matí.
Aixàs ha comparegut acompanyat de dos dels jugadors d’aquell equip Jaume Guri i Quim Colom. “Ells van ser en bona part responsables que 8 anys després el club aconseguís el primer ascens ACB, el segon el seguim gaudint i esperem que per molts anys. De fet, un dels integrants d’aquell equip del 1986m Carles Farfàn, va arribar a jugar a l’ACB i potser va ser el primer ídol que va tenir el bàsquet andorrà” ha explicat Aixàs que ho ha completat exposant que “avui m’acompanyen el Quim Colom i el Jaume Guri, que m’ajuda molt que hi siguin per un altre element que voldria comentar. Un dels fills del Quim, el Guille, és ara un dels integrants del primer equip. La filla del Jaume, la Clàudia ha estat jugadora de bàsquet i actualment és una de les millors atletes del país. El fill del Pepe Peral, Àlex, juga al júnior actualment i ja està entrenant amb el Sènior B. El fill del Miquel Viñas, el Cerni, és jugador de la nostra base i l’Albert Farfàn, el fill del Carles, actualment no juga al club però és un dels referents de la selecció andorrana”.
Quim Colom i Jaume Guri han volgut “agrair el gest del club, serà maco que celebrar aquella temporada i tornar a estar tots junts”.
El BCA de la temporada 1985-86 es va proclamar campió d’Espanya de segona divisió i va aconseguir d’aquesta manera l’ascens a la Primera divisió B, que aleshores era la segona categoria del bàsquet espanyol. Aquest ascens va donar pas al professionalisme al club. Els anys 80 van ser els del boom del bàsquet espanyol quant a repercussió mediàtica i aquell pas endavant del club va ser molt celebrat pels aficionats. La sala de festes d’Escaldes-Engordany es va quedar petita i es va haver d’emigrar primer al Lyceu Comtes de Foix i després al magnífic pavelló d’Escaldes.
Aquell equip 85-86 pivotava a l’entorn del talent d’alguns jugadors que ja havien tingut experiència en categories superiors i que, per circumstàncies i habilitat de la directiva d’Eduard Molné, del director esportiu Joan Todolí i del directiu responsable de l’equip, Alfons Drets, van acabar jugant al Principat. Va ser un equip expert que va ser capaç de prémer l’accelerador quan va ser necessari. Pere “Perico” Pràxedes va arribar directe de la primera divisió (la máxima abans de l’ACB) i era un autèntic gladiador disposat al que fes falta. Carles Farfàn era un jugador que estava per molt més que la segona divisió i que en va acabar sent el màxim anotador amb més de 23 punts per partit. Farfàn potser va ser el primer ídol dels seguidors de bàsquet d’Andorra i va acabar jugant a l’ACB amb el Festina venint de segona divisió. Quim Colom era una meravella de base per la categoría amb una visió de joc privilegiada i grans condicions per l’espectacle. Miquel Viñas també acreditava molta classe en cada partit, la que l’havia portat a jugar també a primera divisió. Viñas era un aler pivot estil Andrés Jiménez, més petit però potent i determinant en la categoria. Pep Silvestre era una moto i donava el contrapunt perfecte a Colom, gran físic i bona lectura de joc. Alfons Oleart era una metralleta des dels 6.25, un gran especialista i un guanyador que no s’amagava si el partit es posava leig. Alfons Ballús era un escorta d’aquells que ara anomenarien combo-guard perquè també podia pujar la pilota. Sense ser el referent sempre, Ballús, va solucionar més d’un partit i més de dos. En el perímetre i durant una temporada tant complicada també van acabar ajudant i molt les aportacions de Nani Sala. Pepe Peral aportava solta cistella la solidesa del pivot de tota la vida, dels que no mous fàcilment sota cistella. La increïble capacitat atlètica de Rafa Cubas ( les seves esmaixades eren llargament celebrades pels aficionats) era un dels atractius màxims pels espectadors que anaven a la sala de festes. En el cas de Cubas els escalfaments ja eren un espectacle. I menció especial mereixen els dos andorrans de l’equip. El sempre present Jaume Guri (un pivot que no va parar de millorar durant la seva carrera i que va acabar jugant minuts de qualitat a 1B) i el més breu però en aquells moments amb molta projecció, Josep Vives. En les imatges de les fases d’ascens també apareix Patxi Viladrosa, el júnior de més talent de la base en aquells moments i que va formar part de l’equip que va guanyar el campionat d’Espanya. Entre els júniors que van estar en dinámica de primer equip aquella temporada també hi havia Dani Garcia i Javi Moraga.
A la banqueta l’equip el va pujar Joan Maria Gavaldà, a posteriori entrenador ACB però que en aquella època estava gairebé començant, acompanyat del segon entrenador Magí Castillejos. Gavaldà, des de fa temps el president de l’Associació d’entrenadors espanyols, va agafar l’equip el mes de febrer per la destitució de Pere Guiu. L’equip estava fet per pujar (l’any anterior ja havia estat a punt) i les coses s’anaven complicant. La directiva va optar per substituir l’entrenador i el rècord de Gavaldà no és fàcil d’igualar. Ho va guanyar tot. 20 partits seguits entre lliga regular i les fases del campionat d’Espanya a Badajoz.
