CAT
CAS
Tot i que s’avisi a la prèvia, tot i que els resultats dels primers partits ho indiquin així, tot i els avisos, per algun misteriós motiu a l’ambient semblava planar la sensació que avui una victòria local era obligada i que el rival no tenia arguments per discutir-la gaire. I aquestes sensacions de plat cuinat abans de passar pels fogons acaben sempre igual. Els jugadors d’una manera o d’una altra poden ser permeables i més venint d’un festival com el del dimecres a Eurocup. Però tot i això la derrota per 77-82 d’avui amb el Baxi Manresa està plena de moltes històries petites, la gran, el titular, és la victòria dels del Bages. La més important i el titular és que per moltes virtuts que tingui un equip, si no es juga amb el ganivet entre les dents perds segur. Una lliçó valuosa pel que queda de competició, que és gairebé tot per un grup que segueix ajustant-se i buscant referències.
Una de les històries té nom propi i es diu Dylan Ennis. El canadenc ha fet 36 punts i ha valorat la salvatjada de 48 que és el rècord de la història del club a l’ACB. De fet Ennis, ha valorat bastant més de la meitat que tot l’equip junt, que s’ha quedat en 76. Tot i aquesta exhibició extraordinària, l’equip ha perdut i de poc servirà perquè Ennis ha brillat encara més perquè el tó de l’equip ha estat ben gris.
Una altra de les històries cal buscar-la en el repartiment de les tasques per part dels visitants que han estat molt ferms en tot moment, i que han marcat la pauta del partit des del segon quart. Vene i Lalanne han estat els més encertats però han tingut molts socis i molt bons avui. Per moments semblava que el Manresa anticipava les decisions que prendrien en atac els tricolors.
Una altra de les històries rau en el bàsquet en si mateix. Avui el Baxi Manresa ha estat millor però ha pogut perdre perfectament. De fet en el darrer quart, l’ambient de la Bombonera ha fet pujar l’energia dels d’Ibon Navarro i els ha impulsat fins estar molt a prop de poder empatar o capgirar però ha faltat encert i clarividència. Hi ha hagut un munt d’oportunitats fallades que encara posen més pebre a la frustració.
La darrera història potser cal buscar-la en el preciós i bonic homenatge que ha tingut Joan Peñarroya en els prolegòmens del matx. Se l’ha ovacionat, se li ha mostrat reconeixement i amor. Ha estat molt bonic, però alhora ha concedit un ambient diferent al partit. Més de gala emotiva que no de partit a sang i fetge. Peñarroya s’ha emocionat visiblement però quan ha començat el partit se li ha passat ràpid, i als seus jugadors igual.
El MoraBanc afronta ara un calendari exigent amb partits a fora, Belgrad i Gran Canària la setmana vinent.
