CAT
CAS
Son temps de modes ben particulars i igual que algú se li va acudir fer un campionat mundial de globos, avui hem assistit a una edició d’un certamen nou. El campionat de flams. No guanya el que se’n mengi més no, en el cas dels equips que lluiten per no baixar la cosa no va així. Guanya el que al final tremoli menys, perquè sent els dos (i això és indiscutible) flams ben inestables, està garantit que hi haurà drama i que tots tremolaran. Avui el MoraBanc Andorra ha guanyat un partit increïble per 73-71 contra Hereda San Pablo Burgos a la pròrroga després que els 40 minuts reglamentaris hagin acabat amb 65 gràcies a un tir sobre el clàxon de Yannick Franke. La resolució del partit ha estat dramàtica i ha recollit tota la tensió que els dos conjunts porten a sobre per estar lluitant per sobreviure a la màxima categoria del bàsquet espanyol. La bona notícia en clau tricolor és que qui ha anat de menys a més ha estat el MoraBanc i això, per molt poquet, però s’ha notat al final. Estem parlant de detalls entre els detalls, d’errors entre els errors, d’encerts que surten d’un error i d’errors que surten d’un encert. I tot això amb el públic amb el cor a la boca perquè una derrota, admetem-ho comportava una sentència oficiosa d’anar a la LEB. Però l’equip s’ha negat. Tossudament. Amb una persistència emocionant tot i no tenir finesa per acompanyar en atac la bona feina defensiva de tot el partit. Saber perquè aquest partit s’ha quedat aquí i d’altres d’aquesta temporada no ho resoldria ni una exhumació dels ossos de Naismith. Ha estat això, punt. Si de cas, a favor de l’equip s’ha de dir que si tu fas el que has de fer i vas a pel partit i no esperes que et caigui a les mans les teves opcions creixen molt. Aquesta entrega i fe cal personalitzar-la en la segona part d’Oriol Paulí, que ha cregut i cregut fins que al final ha contagiat a tots els seus companys que el miracle era possible. I és que ha estat una remuntada de les que es veuen poc. El MoraBanc ha anat gairebé sempre per darrera en el marcador, de fet només s’ha posat per davant (70-69) ja a la pròrroga. Al descans el marcador assenyalava un 20-32 (batalla de flams, recordeu?) que explicava ben bé el que estava passant. I a la segona part els jugadors d’Òscar Quintana han començat a trobar amb més claredat l’anella rival i han aconseguit que el partit entrés en intercanvi de cops però compte, les diferències sempre pivotaven sobre els 10 punts i en un moment donat han arribat a ser 14 ja ben entrada la segona part. El públic conscient del que hi havia en joc i tot i que el panorama semblava conduir a una conclusió similar a la de fa una setmana contra el Betis, ha seguit creient. La Bombonera s’ha enganxat a cada petita espurna que arriba des de la pista. I l’equip ha anat trobant una mica de Hannah, una mica de Tunde, una mica de Codi i la fe de Paulí. I s’ha arribat a la recta final en què Franke ha fet el que semblava un buzzer beater però trepitjant la linia de 3. I en la pròrroga, que no ha estat tranquil·la (allò dels flams…) la victòria s’ha quedat a casa. El MorBanc és viu, la Bombonera és viva. Hem de seguir creient.
