CAT
CAS
Vist que el cap de setmana passat la nocrònica va generar més atenció que no una detallada descripció del partit de bàsquet que s’acabava de jugar, el responsable d’aquest espai ha decidit que ja que avui acaba la temporada calia seguir explotant la beta aquesta que no se sap mai quin dia la gent tornarà a deixar de llegir-te. I és que llegim poc i malament, sempre atropellats i amb pressa. Sempre a punt de fer la següent tasca sense acabar de completar la que estem fent. La gent ja no llegeix revistes quan va al lavabo i aquest és un drama davant del qual algun dia s’havia de dir alguna cosa. Perquè no en una crònica. Això dic jo. Per què? Perquè no una crònica pot ser un element vertebrador de la germanor intel·lectual entre els que aquests dies senten un dolor insuportable perquè ja havien guardat l’edredó i fot un fred que pela i ens han tret la calefacció. Però no el posen. No, no i no. No perquè si William Wallace va aguantar el que va aguantar doncs podrem passar una mica de fred. I més tenint en compte que d’aquí a dos dies estarem protestant perquè torna a fer una calor que no és normal. I aquí volíem arribar. A la gent que acaba les seves frases dient “que no és normal”. I què és normal? Eh? Normal és fer una crònica del partit amb les anades i vingudes del marcador, les sensacions dels jugadors, la personalitat de l’entrenador i tot de coses que posades en fila et deixen igual perquè probablement el partit ja l’has vist. I si no l’has vist no tens temps de llegir la crònica perquè has de treure l’edredó de l’armari i (ay) l’has posat en el lloc més enfilat possible i mentre ho feies has pensat “fins l’any que vé”. I no es pot tractar així els edredons. No. Però bé, no ens desviem. La gent no llegeix les cròniques dels partits. I fan molt bé perquè no serveixen per res.
El partit? Hem guanyat 62-79 i hem igualat el rècord històric de la categoria. L’equip és la rehòstia en patinet (a qui se li va acudir que una oblea doble podría anar en patinet? A qui?). Només us volem dir una coseta abans que decidiu aturar la lectura i pel reconeixement que us devem per haver arribat fins aquí: Ho hem tornat a fer, som ACB, tenim un vincle especial entre equip afició i l’hem d’estimar molt i mantenir quan ens vinguin a visitar les derrotes i podem dubtar que no som els millors. De fet no ho som ni ho hem estat mai. Però som nosaltres i això está la mar de bé. Ens dona per estar a gust plegats i ser feliços amb el nostre equip de bàsquet. Tinguem cura de les alegries simples i netes de la vida, com aquesta. Són de les més difícils d’aconseguir. Bona nit. La següent crònica serà d’un equip ACB i tu la llegiràs amb ulls ACB.
